La salut a la llar

Quan un infant estigui malat o tingui febre és millor que es quedi a casa, tant per ell mateix com pel perill de contagi que suposa per als seus amics i amigues.

Si es posa malat a l'escola, s'avisarà a la família per tal de que el vingui a recollir.

A fi i efecte de disminuir el risc de contagi dins la Llar, els metges diuen que s'observin aquestes normes d'actuació: no acceptar l'entrada de cap nen/nena que presenti:

 Brutícia o manca d'higiene

 Febre, temperatura superior a 37'5 graus

 Diarrea líquida o amb sang

 Infeccions o nafres disseminades a la boca (estomatitis)

 Erupcions o altres alteracions a la pell, excepte si porten l'informe del pediatra amb el diagnòstic i indicant que no són contagioses

 Lleganyes amb pus groc (conjuntivitis purulenta)

 Mal blanc (muguet)

 Cucs, llambres (parasitosis intestinals)

 

A l'escola disposem de la normativa de la llar d’infats, elaborada pels tècnics de salut de l'ajuntament de Canyelles. Per qualsevol dubte relacionat, la podeu consultar. N'hi hem extret aquests articles interessants per a vosaltres:

RECOMANACIONS PRÀCTIQUES DE LES ESCOLES BRESSOL

 

Malalties Quan un infant està malalt necessita unes atencions especials i seguir el tractament que el pediatra cregui convenient. En cas de febre, si aquesta és de 37'5 graus o més, s'avisarà els pares de l'estat del seu fill i caldrà venir-lo a buscar. És habitual no acceptar els nens a l'escola si tenen algun tipus de malaltia infectocontagiosa (varicel·la, conjuntivitis...) fins que aquesta estigui resolta.

Accidents En cas d'accident, l'escola avisarà els pares o familiars, encara que es tracti de lesions lleus, per tal que es puguin fer càrrec del seu fill.

En cas d'urgència s'avisarà els pares i també es trucarà al 061 (servei d'emergències)

Vacunes Es recomana cada any portar a l'escola una fotocòpia del Carnet de vacunes amb els últims registres.

Les mossegades i les agressions a la llar d' infants

Són comunes i normals entre els infants d'un a tres anys les mossegades i d'altres agressions.

Les mossegades ens poden semblar no naturals i agressives. Però l'infant d'1 any, no és conscient de que fa mal. La majoria de les vegades, aquest comportament es deu a la curiositat natural i la falta de llenguatge verbal.

Si un infant vol una joguina i encara no està capacitat per demanar-la , segurament utilitzi algun tipus d'acte agressiu per aconseguir-la. Si amb això obté el que vol ( la joguina o l'atenció de l' adult), probablement torni a comportar-se d' aquesta manera més endavant.

Per què ho fan?

De vegades el nen/a es sobreestimula tant que perd el control i esgarrapa o mossega.

La proximitat també pot generar aquest tipus de comportament, encara que només hi hagin 2 nens/es. Els infants tenen el sentit del propi espai tant com els adults ,i si es veuen envaïts, poden agredir.

Com hem d' actuar els adults?

Les agressions infantils que es produeixen a la llar d'infants, no són un signe d'agressió personal. L' infant no planeja les seves accions, no hi té intencionalitat; a aquestes edats és pur instin. Les mans i les dents són les primeres eines socials i aprenen a utilitzar-les en funció de la resposta que n'obtenen. Cal dir que les mossegades tendeixen a desaparèixer a mesura que el llenguatge evoluciona, mentre que les agressions manuals (picar) no.

Castigar un infant perquè agredeix als altres només afavoreix que aquell nen/a es senti frustrat. Com adults hem de tenir clar quins són els esquemes de conducta social que volem veure en els nostres fills/es i reproduir-los en tot moment. Es tracta de generar situacions positives i de bona convivència que afavoreixin que a llarg o curt termini les agressions deixin de tenir cabuda en les relacions dels nostres nens i nenes.

Entenem que no és fàcil acceptar aquestes situacions quan l' agredit es el nostre fill/a. Us demanen paciència i comprensió tant per l' infant agredit com per l' infant que agredeix.

 

El següent article, escrit per la psicòloga Imma Riu, va aparèixer a la revista "El Pont" el desembre de 2009: 

PETONS I QUEIXALADES

Tant és, petons o queixalades, són conseqüències de les emocions que sentim. Els primers els normalitzem i els segons els patologitzem. Si no és problema el fet que un infant digui "totxe" enlloc de "cotxe" quan encara no sap parlar... per què ho és que mossegui quan encara no sap expressar sentiments? si fos capaç de dir "és que no ho entenc!", "no et puc explicar el que vull", "tinc ganes d'estar amb tu", "em fan mal les dents"... si fos capaç de fer-ho, segurament ho faria i no mossegaria. Hi ha molts adults que no són capaços de dir "em sento malament amb el que has fet" i es passen tres dies fent morros amb un mutisme completament voluntari.

Les emocions ens mouen per facilitar-nos la vida. La por ens fa fugir d'allò que temem o ens ajuda a preparar-nos i estar alerta davant una situació perillosa. L'enuig és l'emoció que tenim quan ens sentim frustrats, quan creiem que ens traspassen els nostres límits. L'enuig ens porta a agredir per defensar-nos. Aquell comportament agressiu que va ser tan útil als nostres avantpassats per defensar-se dels depredadors, ara no ens permet socialitzar-nos. El que hem desenvolupat al llarg dels anys són altres respostes alternatives: diem no, marxem, ens queixem... per aprendre, tanmateix, necessitem temps, un entorn que ens ensenyi una maduració del nostre sistema nerviós.

Mentre això passa als nostres cervells, curs rere curs i a totes les escoles bressol, als voltants de l'any, els infants mosseguen. De fet mosseguen, mengen amb les mans, o amb poca traça amb la cullera i fan el pipí als bolquers. Quan hagin après altres habilitats ja les posaran en pràctica. Però, mentre no sigui així, les educadores es veuran en la difícil situació d'explicar a aquell pare o mare com ha estat la mossegada escandalosa que s'ha marcat a la cara de l'infant. O bé comentar a uns pares, mig empeses per la pressió dels altres, que el seu fill o la seva filla fa uns dies que mossega.

Elles saben molt bé què fer. Elles coneixen a la perfecció els mecanismes d'aprenentatge dels seus infants. Algunes diran "no" amb to afectuós però decidit, i apartaran l'infant del lloc on es troba. D'altres li explicaran que allò fa mal. O potser l'apartaran sense mirar-lo directament i evitar així que aquell intent de cridar l'atenció tingui èxit. Li ensenyaran a reclamar-la d'una altra manera. En molts casos podran evitar-ho distraient-lo amb cançons o jocs. En alguna escola s'hauran preocupat de disposar d'aquells objectes que permetran descarregar aquella tensió acumulada per tot el que viu tan intensament. En molts equips elles es tranquil•litzaran compartint-ho amb les companyes i després observaran, com per art de màgia, que aquest "ansiolític" també té un efecte en la conducta de l'infant. I així, amb l'esforç i la dedicació de cada dia, aquells infants que mossegaven tan sovint, quan arribi el curs següent, hauran canviat la mossegada per un encara matusser "és meu!". Encara els queda molt per aprendre.

Moltes famílies seguiran amb més o menys coneixements o intuïció aquestes passes i, si tot va com ha d'anar, després d'uns anys trobarem un adult amb una maduresa emocional reclamant de forma assertiva (educada però decidida) allò que creu que li pertoca. Si no és així, formarà part d'un dels milers d'adults immadurs amb els que compta la nostra "avançada societat" esperant que el món giri al seu voltant.

Una mossegada a la galta o al braç d'un fill genera emocions de tot tipus: pena, ràbia, por... és normal i adaptatiu. Allò que fem amb aquestes emocions, però, també servirà de model del nostre fill. He vist més d'un pare tenint una reacció violenta davant d'un fill que jugava amb una pistola. Qui aprèn de què? Tot això les educadores ho saben i, amb paciència, segueixen la seva feina dia rere dia. Això no obstant, a l'altra banda de la porta, el pare o la mera seguirà reclamant més vigilància (guardes de seguretat?), que apartin els "agressius" (els enviem tots al psicòleg?) o que aïllin les víctimes per evitar nous atacs (vitrines de vidre protectores?).

Socialitzar-se vol dir estar en contacte amb virus, haver d'esperar que sigui el torn per dinar, dormir amb altres sorolls, tenir la possibilitat de rebre una mossegada... però també vol dir tenir un bon sistema immunitari, saber esperar, tolerar, compartir, afrontar frustracions i desenvolupar els mecanismes emocionals necessaris per sobreviure en el nostre món actual on els depredadors tenen nom de persona.

Imma Riu

Psicòloga

(publicat a la revista In-fàn-ci-a, nº 40, set/oct 2009) 

Període d'adaptació

Entenem per període d'adaptació el que és un procés d'adaptació mutu, el temps en que l'infant i les educadores es coneixen i s'estableixen els primers contactes i afectes. També és el temps que necessitarà un infant per acostumar-se a la llar d'infants; un espai que li es completament estrany, amb persones i companys que no coneix, i unes rutines i ritmes diferents de casa.

Vosaltres pares, haureu d'acostumar-vos a estar menys estona amb el vostre infant i ell o ella haurà d'acostumar-se també a estar menys estona amb vosaltres. Tots plegats haureu d'adaptar-vos a l'escola, a la seva organització, a les educadores,...

És del tot aconsellable portar a terme el període d'adaptació de manera progressiva, evitant al principi, si és possible, llargues estades de l'infant a l'escola. Cal un temps perquè cadascú trobi el seu lloc.

Cada infant tindrà "el seu temps de període d'adaptació"

Cada infant es únic i necessitarà el seu temps, el qual no serà igual per a tots donada la individualitat de cada un.

Cal respectar les necessitats individuals de cada infant i vetllar per a que se senti bé a la llar.

La majoria ploren quan l'adult se'n va. Això és una reacció positiva, no preocupant; així expressen que estan en desacord, i és bo que ho facin . També n’hi ha que no ploren, o d'altres que ho expressen més tard.

L'objectiu de l'escola és afavorir el procés d'adaptació, el qual esdevindrà més planer amb una relació de cooperació i diàleg amb tots vosaltres

Si esteu segurs i confiats amb la Llar, amb l'educadora del vostre fill o filla, transmetreu aquests sentiments a l'infant i afavorireu el procés d'acolliment.

El nostre paper no ha de ser evitar-li el conflicte sinó ajudar-lo a superar-ho

A l'infant el temps d'adaptació li suposa un conflicte però que, com a etapa de creixement, cal valorar-lo positivament. Cal mentalitzar-se que és un procés i no és una cosa que pugui fer-se en "quatre dies". L'infant necessita assimilar poc a poc la nova situació per anar resolent el conflicte que li provoca el canvi.

Ho poden manifestar de diverses maneres: plorant, alterant el son, canviant el seu estat d'ànim,.....

La situació d'aquest període és de naturalesa emocional i per tant cada infant l'haurà de resoldre per si mateix.

La llar d'infants, un espai nou ple d'estímuls

Els nens i nenes es separen per unes hores del seu entorn familiar.

Pel contrari, se li ofereix un espai nou ple d'estímuls agradables i engrescadors per a l'experimentació de formes, colors, sons, materials, etc., que li permetran ampliar el seu àmbit de coneixença i afectivitat. Tot això repercutirà en el seu desenvolupament maduratiu global.

Recursos per una bon període d'acolliment

•Entrevista personal educadora i família on el tema principal és l'infant, les seves necessitats, moment evolutiu en què es troba, etc. En aquesta entrevista estarà present el vostre fill o filla que tindrà l'oportunitat de jugar i conèixer la classe, l'educadora, i veure alguns dels nous amics que ja venen a l'escola. 

•La permanència dels infants a l'Escola sense els pares i les mares serà progressiva.

•Es començarà amb estones curtes proposades per l'educadora, depenent de les necessitats de cada infant.

•Les entrades es faran esglaonades per donar als infants nouvinguts l'atenció i l'afecte individualitzat que necessitin.

•Respectem els objectes que el nen o la nena, els primers dies, puguin portar de casa a l'escola bressol, ja que fan d'enllaç entre un espai i l'altre.

•Adeqüem l'aula i l'espai en general perquè hi hagi un ambient tranquil, acollidor i càlid.

•Mantenim un contacte directe i diari amb la família.

•Cal que us acomiadeu de l'infant, no l'enganyeu, digueu-li que tornareu més tard a buscar-lo.

•Tingueu present que el període d'adaptació a la Llar d'Infants pot produir canvis de comportament a l'infant.

•Procureu no alterar l'ordre de la casa, per exemple, no el canvieu d'habitació.

•Convé que els xumets i els biberons que portin a la Llar d'Infants no siguin nous, sinó que ja hagin estat utilitzats.